Àngel Guimerà és una de les figures cabdals del teatre català del XIX. Les seves obres barregen elements romàntics, realistes i naturalistes (Naturalisme francès).Víctor Hugo és l'ascendent romàntic de més pes en l'obra de Guimerà, d'ell va adoptar la tendència a l'universalisme (els grans temes que han afectat de sempre la Humanitat).
BIOGRAFIA
Àngel Guimerà i Jorge va néixer el 1845 a Santa Cruz de Tenerife i va morir a Barcelona el 1924. Fill de mare canària i pare català. La família s'instal·la al Vendrell quan el fill era petit. A finals dels anys 60, Guimerà era un intel·lectual molt actiu, escrivia poesia i publicava en la premsa catalanista. L'any 1871 és un dels fundadors del diari La Renaixença, posteriorment en fou director, i destacà pel caràcter encès dels seus articles. El 1877 obté tres premis als Jocs Florals (certamen literari de gran prestigi), fet que el col·loca, juntament amb Verdaguer, en un lloc de privilegi entre els escriptors de l'època. Guimerà va recórrer les terres catalanes i prengué consciència del sistema caciquista que la política del moment no combatia. Per això va prendre una postura activa socialment.
PRODUCCIÓ LITERÀRIA
Característiques principals: fons religiós clarament catòlic i idealització del món rural, com a representació de seu ideal de catalanitat. A l'obra de Guimerà el tema de la possessió amorosa hi apareix unit al sentiment de marginació o alienació. Els personatges viuen turmentats per passions intenses i desigs irreprimibles que xoquen amb les convencions socials. Lingüísticament proposa un model de llengua col·loquial però acurat, tot evitant arcaismes i cultismes.
Primera etapa (1879-1890). Consta de sis tragèdies romàntiques, escrites en vers i amb personatges aristocràtics, que extreu de les fonts bíbliques i medievals.
D'aquesta època és Mar i cel.
Segona etapa (1890-1900). Els drames realistes. Consta de catorze obres, essent-ne una de les més reeixides La filla del mar (1900). Passa del vers a la prosa, s'apropa a la realitat contemporània i accentua la crítica social i política. Les obres d'aquesta etapa tenen totes un final tràgic, relacionat amb la mort o l'homicidi.
D'aquesta etapa és Terra baixa, l'obra de Guimerà potser més coneguda, i també Maria Rosa. En la primera el personatge de Manelic, ànima ingènua i apassionada, s'enfronta per amor (Marta) al poder opressor (Sebastià). A Maria Rosa la protagonista lluita perquè el seu marit acusat injustament d'assassinat sigui exculpat.
Tercera etapa (1900-1910). Guimerà deixa el seu estil per fer provatures modernistes tant en el vessant naturalista -L'aranya (1906)- com en el simbolista -La santa espina (1907) o La reina vella (1908)-, però no acaba de trobar-hi el seu lloc.
Quarta etapa (1910-1924). Guimerà vol retornar al teatre del segle XIX, que tanta fama li havia donat. Novament compon teatre de reis i cabdills, com Indíbil i Mandoni (1917), però ja no obté els grans èxits anteriors.
Guimerà va ser un escriptor i dramaturg amb una forta repercussió social i amb un enorme èxit popular, una de les figures més emblemàtiques del catalanisme militant. Va ser candidat al Nobel de literatura el 1913. No l'aconseguí, però no es pot negar la repercussió internacional que va assolir. La seva obra ha estat traduïda a totes les llengües occidentals i se'l contempla com un dramaturg universal. Podem dir que va ser l'autor més important del teatre, no sols a Catalunya sinó a tota la Península, en el seu temps.
Bibliografia
FÀBREGAS, X. (1984), "Teatre del segle XIX", dins Història de la literatura catalana. Barcelona, Ed. 62, vol. 1.
A. CARBONELL i M. CASSANYES, Llengua i literatura, Mirada 1, ed. Teide, 2008
BIOGRAFIA
Àngel Guimerà i Jorge va néixer el 1845 a Santa Cruz de Tenerife i va morir a Barcelona el 1924. Fill de mare canària i pare català. La família s'instal·la al Vendrell quan el fill era petit. A finals dels anys 60, Guimerà era un intel·lectual molt actiu, escrivia poesia i publicava en la premsa catalanista. L'any 1871 és un dels fundadors del diari La Renaixença, posteriorment en fou director, i destacà pel caràcter encès dels seus articles. El 1877 obté tres premis als Jocs Florals (certamen literari de gran prestigi), fet que el col·loca, juntament amb Verdaguer, en un lloc de privilegi entre els escriptors de l'època. Guimerà va recórrer les terres catalanes i prengué consciència del sistema caciquista que la política del moment no combatia. Per això va prendre una postura activa socialment.
PRODUCCIÓ LITERÀRIA
Característiques principals: fons religiós clarament catòlic i idealització del món rural, com a representació de seu ideal de catalanitat. A l'obra de Guimerà el tema de la possessió amorosa hi apareix unit al sentiment de marginació o alienació. Els personatges viuen turmentats per passions intenses i desigs irreprimibles que xoquen amb les convencions socials. Lingüísticament proposa un model de llengua col·loquial però acurat, tot evitant arcaismes i cultismes.
Primera etapa (1879-1890). Consta de sis tragèdies romàntiques, escrites en vers i amb personatges aristocràtics, que extreu de les fonts bíbliques i medievals.
D'aquesta època és Mar i cel.
Segona etapa (1890-1900). Els drames realistes. Consta de catorze obres, essent-ne una de les més reeixides La filla del mar (1900). Passa del vers a la prosa, s'apropa a la realitat contemporània i accentua la crítica social i política. Les obres d'aquesta etapa tenen totes un final tràgic, relacionat amb la mort o l'homicidi.
D'aquesta etapa és Terra baixa, l'obra de Guimerà potser més coneguda, i també Maria Rosa. En la primera el personatge de Manelic, ànima ingènua i apassionada, s'enfronta per amor (Marta) al poder opressor (Sebastià). A Maria Rosa la protagonista lluita perquè el seu marit acusat injustament d'assassinat sigui exculpat.
Tercera etapa (1900-1910). Guimerà deixa el seu estil per fer provatures modernistes tant en el vessant naturalista -L'aranya (1906)- com en el simbolista -La santa espina (1907) o La reina vella (1908)-, però no acaba de trobar-hi el seu lloc.
Quarta etapa (1910-1924). Guimerà vol retornar al teatre del segle XIX, que tanta fama li havia donat. Novament compon teatre de reis i cabdills, com Indíbil i Mandoni (1917), però ja no obté els grans èxits anteriors.
Guimerà va ser un escriptor i dramaturg amb una forta repercussió social i amb un enorme èxit popular, una de les figures més emblemàtiques del catalanisme militant. Va ser candidat al Nobel de literatura el 1913. No l'aconseguí, però no es pot negar la repercussió internacional que va assolir. La seva obra ha estat traduïda a totes les llengües occidentals i se'l contempla com un dramaturg universal. Podem dir que va ser l'autor més important del teatre, no sols a Catalunya sinó a tota la Península, en el seu temps.
Bibliografia
FÀBREGAS, X. (1984), "Teatre del segle XIX", dins Història de la literatura catalana. Barcelona, Ed. 62, vol. 1.
A. CARBONELL i M. CASSANYES, Llengua i literatura, Mirada 1, ed. Teide, 2008
Adaptacions teatrals: Un Manelic negre a l'Atrium de Viladecans, dirigit per Hasko Weber
No hay comentarios:
Publicar un comentario