domingo, 24 de mayo de 2009

Perseu, Cassiopea i Andròmeda

Les constel·lacions


LLegenda: Perseu

Acrisi, rei d’Argos, volia tenir un fill baró com a hereu, però tan sols havia tingut una filla molt bonica que es deia Dànae. Desitjós de tenir descendència masculina, consultà el seu futur en un oracle, que li va dir: “No tindràs cap fill baró. El teu successor serà el teu nét, fill de Dànae, però ell et matarà”.

Acrisi es va espantar, i per impedir que la profecia s’acomplís va tancar a Dànae en una habitació subterrània amb parets de bronze, i amb la porta guardada per gossos salvatges.

Però el déu Zeus es va enamorar de la jove Dànae. Per arribar fins a ella es va transformar en una pluja daurada que va penetrar dins l’habitació per una esquerda en el sostre. D’aquesta manera es va unir a ella, i Dànae va concebre i donar a llum en secret un nen, a qui va anomenar Perseu.

Com que la tenien tancada, va poder criar al nen en secret durant uns quants mesos sense que ningú no se n’adonés. Però un dia Perseu va cridar mentre jugava, i Acrisi el va sentir. El rei va descobrir el petit, i no es va creure que fos fill de Zeus (va suposar que algun home havia aconseguit entrar a la cel·la). Així que agafà mare i fill, els tancà dins un cofre de fusta, i els va llençar al mar. Però el cofre no es va enfonsar, sinó que surà a la deriva i, finalment, arribà a les costes d’una illa. Allà foren recollits per un pescador anomenat Dictis, que els va acollir a casa seva. Així Perseu va créixer i es va convertir en un jove atractiu i valent.

El rei Polidectes

El rei de l’illa on havien arribat es deia Polidectes. Aquest rei es va enamorar de Dànae així que la va veure, i contínuament li demanava que es casés amb ell, però Dànae sempre responia que ella ja estava casada amb el déu Zeus, perquè tenien un fill en comú.

Polidectes va pensar que si Perseu moria, Dànae ja no podria al·legar tenir cap vincle amb Zeus, així que va idear un pla pervers per treure’s el noi de sobre.

Polidectes va oferir un banquet, al qual va convidar a tots els nobles de la regió. També Perseu fou convidat. Durant el dinar, el rei va demanar als convidats que cadascú li regalés un cavall, per tal de reunir un bon regal amb què impressionar una reina veïna. Tots es van comprometre a regalar-li aquest cavall, però Perseu, que no tenia cavalls, ni diners per a comprar-los, es va oferir a fer per a ell qualsevol feina que necessités. El rei li va demanar una cosa molt difícil i molt perillosa: li va demanar que li portés el cap de la gorgona Medusa. Era una cosa que mai no havia aconseguit ningú, i Polidectes estava convençut que Perseu moriria en l’intent.

Bòveda celeste



Totes les constel·lacions.

Óssa major, Óssa menor

Óssa Major: la llegenda ens diu que Cal·listo era una nimfa que estava al servei de la deessa de la caça, Àrtemis, la qual exigia a les seves companyes la mateixa castedat que ella practicava. Cal·listo va ser seduïda per Zeus, i quan Àrtemis s'adonà que estava embarassada, la va transformar en óssa, va cridar a la gossada i la va llançar contra ella. Espantat, Zeus, la va acollir, i la va pujar als cels convertint-la en constel·lació. Observeu que la cua és més llarga del que és normal en aquests animals; això és degut a que per llançar-la cap el cel, Zeus la va agafar, sí!, per la cua.
Des de molt antic també es coneixia com el Carro.

Óssa Menor: la llegenda està relacionada amb la de l'Óssa Major. Ja sabem que Cal·listo va quedar embarassada de Zeus, i va tenir un fill, de nom Arcas. Una vegada transformada en óssa, Cal·listo va errar per la terra durant anys fins que, un dia, va veure el seu fill i, oblidant la seva forma bestial, va córrer a abraçar-lo; ell, espantat, li va llançar una fletxa. En aquest precís moment va aparèixer Zeus, transformà Arcas en ós i va pujar-los ambdós al cel. Descontenta, Hera, la dona de Zeus, va demanar Posidó, déu del mar, que prohibís a "aquelles criatures, en forma d'ós, que es banyessin a les seves aigües". I així s'ha fet des de llavors: aquestes dues constel·lacions no es posen mai sota l'horitzó.
La constel·lació també es diu Cinosura; se suposa que fa referència a la nimfa del mont Ida, a Creta, una de les dides encarregades de l'educació de Zeus, El déu, en recompensa, la va col·locar entre les estrelles de l'Ossa Menor.

jueves, 14 de mayo de 2009

Mitologia i constel·lacions


Andròmeda i el monstre Cetus



Perseu amb el cap de la Medusa

Perseu aconsegueix de tallar el cap de la Medusa.
De la sang del coll tallat en va brollar la seva descendència: el cavall Pegàs, el monstre Amfisbena i el gegant Crisaor. Perseu va utilitzar el cap de la Medusa per salvar Andròmeda i petrificar el monstre marí Cetus (una balena).

miércoles, 13 de mayo de 2009

Imatges del Modernisme


Ramon Casas i Pere Romeu a Tàndem


Setmanari modernista


El Cau Ferrat de Santiago Rusiñol


Cartellisme: Ramon Casas

Modernisme




Convençuts d'haver rebut una herència cultural morta i de viure en plena decadència social i cultural —un "viure del passat", tal com ho definirà Jaume Brossa—, els modernistes proposen, com a terapèutica, l'impuls modernitzador, l'obertura indiscriminada a tot el que sigui "modern". Jaume Brossa definiria a partir dels postulats següents:

1. El desig de demostrar que la literatura catalana podia arrenglerar-se amb la més moderna avantguarda intel·lectual europea. Una voluntat decidida, doncs, d'arraconar la Renaixença.

2. La voluntat d'acostar-se a la més pura actualitat europea.

3. La voluntat de posar-se al dia i d'aconseguir una cultura amb llengua pròpia però amb esperit cosmopolita.

Europa és el nou horitzó cultural dels joves intel·lectuals modernistes. "Posar-se al dia" i "acostar-se a Europa" són els impulsos que mouen aquesta nova generació, expressió de l'actitud que caracteritzarà la primera etapa del moviment (1892-1900), una etapa de formació, de preparació, durant la qual els modernistes buscaran els seus models lluny de l'univers tancat i resclosit que els oferia la pròpia tradició cultural i donaran a conèixer aquelles "formes noves" que, segons ells, han de ser les representatives de l'"època nova" que ells protagonitzen.


Maragall va introduir a Catalunya tota la cultura alemanya: Goethe, Novalis, Wagner... i sobretot Nietzsche.

Maragall encomana a la seva generació l'entusiasme per Nietzsche, aquell crític despietat del passat i intempestiu profeta del futur.

La perspectiva europea es va eixamplant: Maeterlinck, Ibsen, Ruskin, Mallarmé, D.G. Rossetti, D'Annunzio, Shelley, Heine... Els escriptors joves d'aleshores buscaven mestres on fos.

La majoria dels models que els modernistes proposen (romàntics autèntics redescoberts, simbolistes, prerafaelites) tenen un tret en comú: tots coincideixen en el rebuig de la seva societat perquè entenen que ha quedat desproveïda dels seus trets d'identitat i plantegen, com a resposta més usual, el replegament en un mateix i la creació de "paradisos artificials" que suplantin la realitat. En el marc del modernisme el "replegament en un mateix" durà els modernistes esteticistes a la concepció de l'artista com a ésser superior i privilegiat; els "paradisos artificials" seran l'art.

Els modernistes se sentiran molt propers als ideals de la Pre-Raphaelite Brotherhood (Germandat Prerafaelita, 1848) i faran seu el lema "Art for art sake" ("l'art per l'art"). Aquí, la industrialització va arribar més tard que a Anglaterra, i és ara que els modernistes troben el món que van trobar, en el seu moment, els prerafaelites. I ara, també, com ells, pretenen imposar la seva oposició artística a l'art de la industrialització. Els prerafaelites havien descobert primer que la burgesia havia industrialitzat l'art i que l'havia integrat al seu engranatge consumista. L'art havia passat a tenir un valor decoratiu, intranscendent, que satisfeia les necessitats d'ostentació burgeses. Havien descobert, també, que el treball industrial embruteix, i degrada l'home, el qual, situat en un medi urbà massificat, s'anorrea i acaba oblidant els seus orígens. Proposen de recuperar l'home individual, natural, conscient del seu passat; només d'aquesta manera podrà tornar a ser creatiu. Per això abandonen la ciutat, es traslladen al camp per poder dedicar-se plenament al treball artístic.

Aquesta actitud és exactament la que expressa Rusiñol en un dels seus discursos més coneguts, el que correspon a la inauguració de la Tercera Festa Modernista (Sitges, 1894).


Sota la influència, sobretot, de Les fleurs du mal de Baudelaire, els poetes reivindiquen una nova concepció de l'art i de la literatura. El que s'imposa és la recreació d'un món intuït, imaginat, suggerit, evocat... Sota el nom de "simbolisme", aquest nou postulat rebutja el positivisme i el pretès cientifisme naturalista.

Rusiñol, per exemple i sobretot, respon al tipus de "dandi", de "bohemi" la vida del qual només es justifica artísticament. Rusiñol esdevindrà el protagonista indiscutible i l'ànima motriu de les festes modernistes de Sitges, concebudes amb la finalitat d'aplegar totes les iniciatives disperses en la tasca comuna de modernitzar la societat catalana.

Rusiñol converteix el seu Cau Ferrat sitgetà en un refugi d'art. Al seu voltant s'apleguen, a cada festa, les més diverses manifestacions artístiques, precedides, cada vegada, per un discurs inaugural del mateix Rusiñol, que constitueix sempre una declaració de principis modernistes.

Maragall veia en tot això una reminiscència de la passió romàntica, que, reprimida i latent sota l'onada de realisme/naturalisme, reapareixia ara amb el nom de modernisme. No és estrany, doncs, que associï al modernisme les mateixes coordenades bàsiques que havien definit el moviment romàntic: desfici individualista, desig de sinceritat, insatisfacció subversiva i elegíaca, imaginació visionària...

Amb el modernisme, a més, ens trobem davant d'un fenomen social important: la burgesia produeix la seva primera generació d'artistes, un part difícil i traumàtic que produeix la mateixa reacció que s'havia donat en les primeres generacions d'intel·lectuals burgesos de les societats industrials europees. Aquesta nova generació afirmarà la seva vocació en oposició a la pròpia classe. Ara, ser artista és ser professional, no en el sentit de viure de l'art sinó en el de viure per l'art. La situació d'aquests burgesos que van canviar el taulell familiar per la ploma o el pinzell la retrata magistralment Rusiñol a L'auca del senyor Esteve.

Fins a un cert punt, el sol fet d'escollir l'art o la literatura i no el comerç o la indústria, que constituïen, a més de l'ofici, l'orgull d'aquelles famílies, els revoltava contra la pròpia classe. L'art és, per a ells, passió i rebel·lió. Aquesta és una característica fonamental del moviment modernista. L'artista adopta una actitud de rebuig envers la burgesia i comença a concebre l'art com una activitat superior a les altres activitats humanes i, en conseqüència, a concebre l'artista com un ésser superior.

La fi de segle fou, aquí, com a tot Europa: escriptors i artistes exhibeixen un odi aïrat i càustic contra el burgès "materialista"; gent d'extracció burgesa es revolta contra la seva pròpia classe amb un gest que, sovint, és pur esnobisme. Els modernistes participen de l'actitud generalitzada a tot Europa que reacciona contra el progrés científic i tècnic, que manifesta una crisi de confiança envers els avantatges de la societat industrial, que veu com a destructora de tots els valors naturals i espirituals.

Amb el temps, els modernistes, desenganyats els uns de la capacitat de l'artista per a transformar la societat i fracassats, els altres, en un intent de construir una cultura i un art moderns sense comptar amb l'ajut de les classes dirigents, van moderar sensiblement les seves actituds agressives i van començar un nou període en el qual els objectius del moviment es van concretar i aclarir.

En el moment que sembla que els objectius modernistes comencen a assolir-se, apareix un nou grup d'intel·lectuals joves, contemporanis dels modernistes, que plantegen una nova alternativa.

Els nous "joves", els noucentistes, irrompen amb força en el panorama cultural català a partir del 1906. Havien après la lliçó més positiva del modernisme: la voluntat d'una cultura catalana normal, a l'altura europea. Ells pretendran imposar més rigor intel·lectual i uns instruments més eficaços per aconseguir-ho, i serà lògic que vulguin superar allò que el modernisme té d'anarquia, de dispersió.

La irrupció del grup noucentista precipità gradualment la fi del modernisme, que acostuma a situar-se al 1911, coincidint amb el triomf de la Lliga Regionalista, amb la qual els noucentistes estaven plenament identificats. D'aquí que els modernistes els veiessin com una gent que havia venut els seus interessos professionals a un sistema.

BIBLIOGRAFIA

ACTIVITATS

1) Fes un esquema sintètic d'aquest article.

2) Escriu un breu article (no més de quinze línies) sobre la vida, obra i importància de Joan Maragall. Assenyala-hi el paper que va tenir en la gènesi del Modernisme.

3) Per què Nietzsche és un filòsof especialment influent per als modernistes?

4) Per què rebutjaven els modernistes la societat industrial que els va tocar de viure?

5) Escriu un breu article (no més de quinze línies) sobre la vida, l'obra i la significació de Santiago Rusiñol dins el moviment modernista.

6) Cerca informació sobre les Festes modernistes de Sitges, organitzades per Santiago Rusiñol.

Visita al Laberint d'Horta

Mitologia, història, literatura i plàstica.

El català el carrer: normalització lingüística

Les constel·lacions

Els Treball de síntesi de segon tractarà temes al voltant de l'Any Internacional de l'Astronomia. A llengua catalana estudiarem les constel·lacions i els mites. També treballarem el Zodíac i classificafrem els estels segons el seu nom i utilitzarem el diccionari de llatí per aprendre'n l'etimologia.
Una última sessió podria ser veure totes les constel·lacions amb un canó (pàgina de l'xtec).