Estimats alumnes de l'Enriqueta, que em vau rebre amb respecte i en silenci durant l'última hora de curs,
sóc la Violeta i us escric perquè he llegit els comentaris que heu escrit als vostres blogs referits a la nostra trobada.
M'agradaria donar-vos les gràcies pels moments que heu dedicat a la reflexió i pels minuts que vau dedicar a escoltar-me, tot i no estar d'acord en moltes coses de les què us vaig explicar.
M'agradaria també aclarir un petit dubte que vaig crear i que està clar que va ser culpa meva perquè tots heu comentat el mateix:
Al 2005 no vaig ser mare, sinó que vaig començar treballar al Centre de Dia de Salut Mental, on vaig ser personal actiu fins al gener del 2008, que és quan va néixer en Martí, el nostre primer fill. Estic d'excedència des d'aleshores, i la formació de Mares Doules l'he fet durant aquest hivern (2009-2010).
D'altra banda, també us vull dir que en realitat jo volia parlar-vos de l'amor, que està present durant tot el procés que envolta la maternitat i paternitat: l'embaràs, el part i la criança. I que tenia moltes més coses per preguntar-vos i per compartir, però el temps va volar!
Tot el que jo us vaig explicar era la meva visió de la maternitat/paternitat, però no només això. El que jo vaig compartir amb vosaltres està fonamentat amb estudis científics que ho corroboren: des de les pràctiques que es duen a terme durant el part fins a les necessitats que té un bebé fins als 2 anys.
Evidentment, la nostra societat està encara lluny d'acceptar moltes coses de les que us vaig explicar com "la normalitat". Com molts comenteu, vosaltres, a la vostra família, heu viscut maneres molt diferents i com és lògic, són les que trobeu "normals".
Però heu de saber que actualment s'està vivint tot un procés de canvi quant a la maternitat, en el que cada vegada més mares (i pares) demanen un part i una criança més humanitzada i respectuosa, on es troba ridícul un permís de maternitat de 4 mesos quan es coneixen que les necessitats bàsiques d'un nadó, així, no es poden cobrir. (Per sort, hi ha països europeus amb polítiques socials més generoses que faciliten una maternitat "responsable").
Amb tot això vull dir que no només vaig exposar el meu parer, sinó el de moltíssims estudis i moltíssimes famílies que tenen un altre nivell de consciència i que ja no ens creiem el feminisme com ens l'han venut les feministes: perquè en realitat, les dones, no som com els homes, i estem fets per desenvolupar tasques diferents al llarg de la nostra vida. I si no, només cal mirar l'evolució de la nostra espècie, i com hem aconseguit sobreviure fins els nostres dies (començant a pensar en els homes de les cavernes, que venim d'ells, no ens n'oblidem!).
Entenc que el que us dic i el que us vaig explicar us quedi lluny, i us soni estrany. M'agrada, però, que ho accepteu com un punt de vista més. I us convido a obrir els vostres cors i les vostres ments i creure-us que hi ha més d'una manera, i que no el que està més acceptat a nivell social és el millor.
Desitjo de tot cor que totes les dones que vau assistir a la xerrada i que voleu ser mares, quan ho sigueu, us trobeu uns serveis sanitaris respectuosos amb els vostres desitjos i amb els vostres cossos. I si ho trobeu així, penseu aleshores que haurà estat gràcies a les mares que estem parint avui. Perquè com deia el final del curt que vam veure: "El parto es nuestro" (no dels metges, ni dels homes, ni de les altres dones. És de cada una de nosaltres).
No us vull embolicar més. Només aclarir també que jo no estic en contra ni dels hospitals (com alguns heu comentat) ni en contra de la ciència. Benvinguda i benvinguts i gràcies que els tenim quan són necessaris. Però NOMÉS quan són necessaris. I us asseguro que per ser mares i pares, no ho són. Perquè portem milions d'anys existint sobre la Terra, i ens n'hem sortit prou bé sense ells.
Una abraçada i bon estiu a tots,
Violeta
Fronteres
Hace 12 años
